Castellcir

El terme actual de Castellcir reuneix tres dels municipis creats a partir de la nova organització dels organismes locals derivada de la modernització de l'estat espanyol consegüent a la Constitució liberal del 1812 (la Constitució de Cadis, coneguda popularment com la Pepa). En un primer moment es permeté que tots els pobles que ho desitgessin poguessin formar ajuntament; davant d'aquest fet, les parròquies de Castellcir, Marfà i Santa Coloma Sasserra el varen crear, malgrat la migradesa de la població d'aquelles parròquies (a Catalunya, el cas més extrem fou la creació de l'ajuntament d'Enrens i Trepadús, a la Terreta, de l'Alta Ribagorça, actualment del terme municipal de Tremp: era un ajuntament amb dues cases: la d'Enrens i la de Trepadús. Tenia, doncs, dos veïns, els dos caps de casa, que s'anaven alternant en l'alcaldia. Actualment el lloc està del tot deshabitat).

Al cap de pocs anys, a la dècada dels 30 del segle XIX, es fixava en 15 el nombre de caps de casa, anomenats veïns en aquell moment, necessaris per poder tenir ajuntament propi (el que avui dia denominem veïns o habitants, en aquell moment eren denominats ànimes). Castellcir sí que hi arribava, però no Santa Coloma Sasserra ni Marfà per separat; en canvi, sumant aquestes dues parròquies, hi arribaven ben justet. Per això es van ajuntar, constituint l'Ajuntament Constitucional de Marfà i Santa Coloma Sasserra, amb Marfà de cap de districte. Cal dir que entre les dues parròquies s'estenia un tros de la de Sant Pere de Ferrerons, del terme municipal de Moià, i que algunes cases de la parròquia de Santa Coloma Sasserra foren adscrites al terme municipal de Moià.

El 1845 la nova llei d'organització municipal feia passar a 30 el nombre de veïns necessaris per a mantenir ajuntament propi. Els veïns de Santa Coloma Sasserra i Marfà hagueren de buscar un nou destí; el butlletí provincial on s'especifica com s'han de fer les noves agrupacions municipals no n'explica les raons, però aquest ajuntament apareix en la llista dels que s'han de dissoldre i, alhora, el seu destí: Castellcir. És el cas que Castellcir sol tampoc no arribava del tot als 30 caps de casa, ja que en aquell n'hi constaven 20; com que era el més gran dels tres, Marfà perdé la capitalitat municipal a favor de Castellcir, en agregar-s'hi. Vegem què diu Pascual Madoz de Castellcir l'any 1845.

Finalment, la Llei d'organització dels districtes municipals del 1856 permetia que continuessin tots els ajuntaments existents en aquell moment. Es va fixar el nombre de 100 veïns com a xifra mínima per constituir nous districtes municipals, cosa que ja no era aplicable a Castellcir, atesa la mateixa llei. En aquell moment ja hi consten uns 400 habitants, cosa que significa entre 80 i 100 veïns (per ser veí calia ser cap de casa contribuent amb dos anys d'antiguitat de residència i casa oberta al poble; les dones, els menors, els pobres i els joves que encara depenien del pare no eren considerats veïns, sinó ànimes). Correspon aproximadament a aquesta data (1854) el mapa municipal que s'exposa a l'escala de la Casa de la Vila de Castellcir.