Castellcir

El terme actual de Castellcir reuneix tres dels municipis creats a partir de la nova organització dels organismes locals derivada de la modernització de l'estat espanyol consegüent a la Constitució liberal del 1812 (la Constitució de Cadis, coneguda popularment com a la Pepa). En un primer moment es permeté que tots els pobles que ho desitgessin poguessin formar ajuntament; davant d'aquest fet, les parròquies de Castellcir, Marfà i Santa Coloma Sasserra el varen crear, malgrat la migradesa de la població d'aquelles parròquies (a Catalunya, el cas més extrem fou la creació de l'ajuntament d'Enrens i Trepadús, a la Terreta, de l'Alta Ribagorça, actualment del terme municipal de Tremp: era un ajuntament amb dues cases: la d'Enrens i la de Trepadús. Tenia, doncs, dos veïns, els dos caps de casa, que s'anaven alternant en l'alcaldia. Actualment el lloc està del tot deshabitat).

Al cap de pocs anys, a la dècada dels 30 del segle XIX, es fixava en 15 el nombre de caps de casa necessaris per poder tenir ajuntament propi. Castellcir sí que hi arribava, però no Santa Coloma Sasserra ni Marfà per separat; en canvi, sumant aquestes dues parròquies, hi arribaven ben justet. Per això es van ajuntar, constituint l'Ajuntament Constitucional de Marfà i Santa Coloma Sasserra, amb Marfà de cap de districte. Tanmateix, aquesta unió tenia el precedent en els segles anteriors, quan els tres masos castellcirencs del terme parroquial de Santa Coloma Sasserra (el Bonifet, el Giol i Serracaixeta) apareixen sempre units a Marfà dins de la Universitat del terme forà de Moià (on, a més, hi havia també Ferrerons i Rodors), amb el nom de les Cases de Santa Coloma. Universitat era la denominació durant l
'Edat Moderna del que ara denominem Ajuntament, encara que tenien característiques diferents dels ajuntaments actuals. L'origen d'aquesta relació segurament es deu a drets senyorials.

El 1845 la nova llei d'organització municipal feia passar a 30 el nombre de veïns necessaris per a mantenir ajuntament propi. Els veïns de Santa Coloma Sasserra i Marfà hagueren de buscar un nou destí; el butlletí provincial on s'especifica com s'han de fer les noves agrupacions municipals no n'expliquen les raons, però aquest ajuntament apareix en la llista dels que s'han de dissoldre i, alhora, el seu destí: Castellcir. És el cas que Castellcir sol tampoc no arribava del tot als 30 habitants, ja que en aquell n
'hi constaven 20; com que era el més gran dels tres, Marfà perdé la capitalitat municipal a favor de Castellcir, en agregar-s'hi. Vegem què diu Pascual Madoz de Castellcir l'any 1845.

Finalment, la Llei d'organització dels districtes municipals del 1856 permetia que continuessin tots els ajuntaments existents en aquell moment. Es va fixar el nombre de 100 veïns com a xifra mínima per constituir nous districtes municipals, cosa que ja no era aplicable a Castellcir, atesa la mateixa llei. En aquell moment ja hi consten uns 400 habitants, cosa que significa entre 80 i 100 veïns (per ser veí calia ser cap de casa contribuent amb dos anys d'antiguitat de residència i casa oberta al poble; les dones, els menors, els pobres i els joves que encara depenien del pare no eren considerats veïns, sinó ànimes). Correspon aproximadament a aquesta data (1854) el mapa municipal que s'exposa a l'escala de la Casa de la Vila de Castellcir.



Tornar al menú principal