Constituït en ajuntament independent el 1812, a partir de l'article 310 de la constitució anomenada de Cadis, Marfà mantingué el seu districte propi fins el 1847, quan fou unit a Castellcir. Quan hi foren agregades les Cases de Santa Coloma, mantingué la capitalitat municipal, que raïa en la casa de Marfà.

Comprenia les cases de Marfà, al costat de la qual hi havia l'església parroquial de Sant Pere, el Coll, la Closella, la Datzira, Pujalt, el Saiolic, els Sorts, les Vinyes i el Xei. També hi pertanyien les masies, ara en ruïnes, del Saiol Vell (abans, simplement el Saiol) i la Saleta (abans, la Sala Musterola), actualment la primera dins del terme veí de Castellterçol, i la segona en el de Moià. La Closella des del punt de vista eclesiàstic apareix lligada a la sufragània de Sant Llogari de Castellet, de la parròquia de Sant Martí de Granera quasi sempre (llevat d'un període en que depengué de la de Sant Fruitós de Castellterçol).

Complementen aquesta vall el santuari de la Mare de Déu de la Tosca, on es feia un concorregut aplec organitzat des de Moià, i quatre molins: el dels Sorts, el de la Datzira, el de Marfà i el de Brotons, o de la Tosca (aquesta darrera denominació també s'aplica de vegades al Molí de Marfà).

Antigament havia tingut alguna masia més, la major part desaparegudes a principis de l'edat moderna: el mas de l'Alzina, el mas Castellnou, la Soleia, el mas Soler, el mas Picanyol... Tanmateix, alguna d'aquestes podria ser el nom antic d'alguna de les actuals; per exemple, el mas Soler era el Xei, que també s'havia denominat mas de n'Alzina. Sala Musterola, o Salamorterola, és el nom antic de la Saleta. Podria ser que Picanyol fos una altra denominació del Molí de Brotons, per tal de distingir el molí fariner, menat per en Picanyol, del tèxtil, pertanyent en el seu moment als Brotons.

En els documents del monestir de Sant Benet de Bages (Arxiu de la Corona d'Aragó - Monacals - Universitat - Lligall 71), alguns d'ells anteriors a l'any 900, surten esmentats d'altres masos, dins del terme de Marfà: el mas de Tudiscles (986), a la zona on hi ha el Molí de Brotons, esmentat en aquell document com a molinar Vergens, el mas de Grau (1217), situat a prop de Montbrú, el mas de Colomer (1274), que podria ser el nom més antic del Xei, el mas del Solà (1277), en lloc indeterminat, ara per ara, el mas del Soler Sobirà i el del Soler Jussà (esmentats al segle XIII), corresponents al Xei actual, el mas Casa Amada (1323), relacionat amb la casa de Marfà, el mas de la Plana (1343), envoltat de terres del Soler i amb el límit nord a la riera, esmentada com a Riera de Calders, el mas de les Balones... El monestir de Sant Benet de Bages era el possessor de la major part de la vall de Marfà; d'aquí l'abundant documentació antiga conservada de la vall de Marfà.

També hi apareix documentada, en aquest cas en el pergamí 133 de la segona carpeta dels documents de Sant Benet de Bages conservats a l'arxiu de Montserrat, datat entre el 27 d'abril i el 30 de maig de l'any 1017, l'adquisició per part de la comtessa Ermessenda, o Ermessèn, de Carcassona, comtessa de Barcelona, muller de Ramon Borrell I i mare de Berenguer Ramon I, de tota una sèrie de béns de Marfà, entre els quals el castell, Monistrol de Calders i Castellar.

La casa de Marfà, centre de la vall i de la parròquia, fou un castell en època medieval, i algunes de les masies esmentades podien haver estat guaites del sistema defensiu del castell: els Sorts i el Xei fan pensar, pel seu emplaçament, en llocs de guaita.

Tornar a la pàgina anterior